Franz Schubert
Segona part de la trilogia dedicada al gran romàntic
Viena 1797 - Viena
1828
Davant l’exhibicionisme
controlat i efectiu d’autors famosos, els quals la història ha elevat a la
categoria de genials, trobarem l’essència musical en el pla més intimista i pur
del romanticisme en l’excel·lent selecció que ens presentarà l’amic Francesc
Ventura, el nostre ponent d’avui.
L’obra de cambra de Schubert
no s’aparta dels camins que Haydn, Mozart i el mateix Beethoven, havien traçat.
Des del punt de vista estrictament formal, Schubert no va innovar res. Les
qualitats essencials, el profund calat esotèric que diferencia la música del
gran romàntic vienès dels seus il·lustres antecessors, cal trobar-lo en un
llenguatge diferent, més personal, caracteritzat per l’exuberant i inesgotable riquesa
de la invenció melòdica, la qual dona al seu discurs una flexibilitat d’extraordinari
lirisme.
La sessió d’avui, segona
de la trilogia que el Disco-fòrum dedica al gran romàntic, ens ofereix, en una
acurada selecció, la perspectiva de la capacitat creativa de Schubert.
Des del principi, la
famosa Serenade, (lied nº 4 de la col·lecció El Cant del Cigne) una de les melodies més entranyables de la
història de la música, fins a la majestuosa Obertura
de Rosamunda, delicada i alhora contundent mostra del domini simfònic de
Schubert, el programa es va desenvolupant pel camí de la perfecció musical.
Emmarcat per aquestes dues obres mestres, en Francesc ens convida, amb aquesta meditada selecció, a fer un breu i apassionat recorregut per les diverses formes musicals del romanticisme alemany schubertià. El Trio per a piano i corda, la Fantasia, la Serenata per a piano, el Quintet de corda i el memorable Quartet de corda La mort i la donzella, ens introduiran al màgic univers de sensacions que genera la música de cambra del gran mestre vienès: Música en estat pur!
El fet diferencial entre la música clàssica tradicional i el Jazz artístic es sustenta bàsicament, en que aquest, eludint la interpretació fidel de la lectura d’una partitura, dona tot el protagonisme a la seva figura cabdal: l’intèrpret. La capacitat d’aquest per a expressar, amb instruments musicals, la veu d’un poble que va patir l’exili i l’esclavitud, es el motiu pel qual el Jazz assoleix el seu caràcter més valuós, intransferible i únic: la improvisació.
Louis Armstrong fou, de ben segur, un dels més fidels intèrprets d’aquesta innovadora i espontània expressió musical, sobre la qual en Manel ens il·lustrarà a bastament.
Selecció
Serenade. Lied nº4. de la col·lecció de lieders El Cant del Cigne, D.952. Orquestra Club Miranda de Venezuela
Quartet de corda nº14, en Re menor, D.810. (La mort i la donzella)
(4t. Mov. Presto) Escher Quartet de Nova York.
Presentació
Dimecres, 15 de setembre a les 18.30 del vespre
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada